Els projectes museogràfics de la Casa Castellarnau
La Casa Castellarnau, cedida l’any 1954 a
l’Ajuntament de Tarragona per Antonio de Ibarra i Enriqueta de Castellarnau
significava la fi de casa com a residencia noble desprès d’anys en desús i en
els quals ja es començava a tractar el seu ús posterior.
La idea de que la casa tingués un ús urbà venia ja
de l’any 1936, quan el Diari Catalònia llançava la pregunta un museu d’art? Evidentment, amb la
guerra civil aquest projecte no continuà endavant i no torna a ser fins el 1940
que la Casa Castellarnau torna a tenir ús, aquest cop com a dipòsit de la
documentació municipal que durant la Guerra Civil estigué durant el Palau
Arquebisbal. Tres anys més tard, la
Reial Societat Arqueològica Tarraconense utilitza la residència com a seu, junt
amb la Biblioteca Pública de l’Estat i l’Arxiu Històric Provincial. Durant
aquest període es realitzaran activitats com ara el cicle de conferències que
es duguè a terme entre el Febrer i el Maig d’aquell mateix any. Aquesta període
d’activitat acabà l’any 1950, moment en el que es traslladen els documents a
l’Arxiu Històric Provincial, aleshores al carrer Gasòmetre. Amb aquest gest,
s’inicien també les gestions des de el consistori per adquirir la propietat
dels Castellarnau.
De manera intrínseca a l’adquisició anava lligada
la idea de que el projecte museogràfic que s’havia de desenvolupar a l’immoble
havia d’ésser un museu d’història de la ciutat. El 1957, desprès de l’accés a
l’immoble el 1954, es posava en marxa el projecte amb Joan Molas com a
conservador. En aquest moment, les pautes eren:
-
s’havien
d’exhibir objectes a partir de la cronologia establerta de l’anomenada
“reconquesta” (segle XI)
-
els
objectes no podien sortir de la temàtica local
-
havien
de ser propietat del municipi –adquirits en compra o donació-.
Avançat el temps, ja en l’any 1964 sorgeix la idea
de crear un museu romàntic –sota la idea de crear una proposta patrimonial en
contrapès al conjunt romà que presidia
gairebé totalment els equipaments culturals de la ciutat-. El 1968
l’Ajuntament crea el “Patronato
Municipal de Bellas Artes” el qual
comptava amb diverses comissions i hi havia encarregats per a cada una d’elles.
El procés de renovació fou llarg i es perllongà
durant els anys, i d’aquesta manera s’anà configurant l’actual museu. El 1974
el Museu ja compta amb un registre de unes 1.200 peces – fotografies,
numismàtica, llibres...- ; el 1976 es dissenyen les reixes de les finestres i
balcons i una comissió designada es dedicà al moblament i la restauració [1].
El 1977 es col·locava la col·lecció Molas a la
primera planta, i la vigília de Santa Tecla s’inaugurà. Tot i això, Josep Icart
continuava restaurant les pintures de parets i sostres, igual que es continuava
polint el mobiliari. Tanmateix, la casa també s’anà nodrint de donacions –com
la del piano de cua de Joan Micó l’any 1970-, i s’anaven perfeccionant
qüestions com la façana – la part del carrer Ferrers- i es seguia catalogant
peces, les quals en aquest moment arribaven ja a 1.700.
La bibliografia existent no proporciona més dades
sobre els projectes museogràfics entorn de la Casa Castellarnau, però tampoc
ens calen dades per veure que el projecte museogràfic quedà des de aquest
moment aturat.
Es per això, que aprofitant la oportunitat que ens
dóna el Treball de Fi de Grau dins del Grau d’Història proposem aquesta nova
proposta museogràfica per a la Casa Castellarnau.
Aquest treball com hem esmentat ja, no pretén ser
un Pla de Museus, ja que no avaluem ni l’estat de l’immoble ni la seva situació
a nivell de dinamització, sinó una proposta per a la comprensió de un espai que
forma part de la nostra història més propera i ens ajuda a entendre una
cronologia que en gran mesura conformà el nostre present.
Per a més informació, podeu consultar la obra publicada per Bibliòfils de Tarragona:
Casa
Castellarnau. Família, història i art a Tarragona
[1] Dita comissió estava formada per
Lamich, Braña, Aleu, Joan Vallvé i Virgili i Morant. AA.VV: Casa
Castellarnau. Família, història i art a Tarragona. Bibliòfils deTarragona,
2001.
No hay comentarios:
Publicar un comentario